ciutat endins!

L’atzar (i el Mercat de Sant Antoni) ens ha posat a les mans més material d’en Nogueras: La versió “prosificada” de Les Tenebroses, intitulada “CIUTAT ENDINS”, nº 39 de “La novel•la nova” (Publicació Catalana. Imprenta Rafols. Any II, 10 cts.)

No hi consta la data però en algunes cronologies figura com a publicada el 1918.
Es tracta d’una col•lecció de fulletons (13 x 18,5 cm.) amb narracions i textos teatrals.

I vegin quina aportació a la iconografia nogueriana: la primera imatge de l'autor, sense barba!

Quant al contingut, un exemple:

Nogueras-Maragall-Lola de La Figuera

Nogueras Oller, cunyat de "la Lola de la Figuera"

Hi ha una relació Maragall-Nogueras més enllà de la literària: el seu germà petit Josep Nogueras, es va casar amb Dolors Grau,  coneguda com la Lola de La Figuera. Una masia del Montseny freqüentada per Maragall i altres escriptors. (Maragall, Pijoan, Rusiñol, Millet, Vives, Via, Casas...i l'Orfeó Català...)

La història gira al voltant de la nena Dolors Grau, la "Lola de la Figuera", (Dolors Grau i Casals, la Lola,va néixer el dia 18 d’octubre de 1891 al municipi de Tagamanent. Batejada a l’església de Sant Ciprià de la Móra. Filla de Cristòfol Grau i Esteve i de Dolors Casals i Godayol.) que llavors tenia 11 anys i que es va relacionar amb aquest grup d'artistes i intel·lectuals. En Josep Pijoan li va ensenyar a llegir i a escriure i des d'aleshores es cartejà amb ell [Maragall] mitjançant lletres en forma de senzills poemes.

Es va casar el dia 8 de maig de 1912, a l’edat de 21 anys, a l’església de Sant Jaume de la Parròquia de Valldeneu, terme municipal de Sant Martí de Centelles, amb Josep Nogueras i Oller, de 29 anys, nascut a Barcelona el 16 de maig de 1883.
"En el Montseny hi vaig viure fins que un jove de Barcelona, en Josep, que tenia un germà poeta, va venir a casa, ens vam caure en gràcia, i ve-t'ho aquí que ens vàrem casar, el mateix dia que el meu germà Pepet, a l’ermita de Sant Jaume de l’Abella, i després me’n vaig anar a viure amb el meu home a Sarrià, a prop de la casa dels Maragall. Al cap d’un temps vaig tenir una nena, la Montserrat, però tot això ja és una altra història"

D’aquest matrimoni va néixer a Sarrià, l’1 d’octubre de l’any 1913, una filla, Montserrat.

La Lola va morir a Barcelona, als 79 anys, el dia 5 de desembre de 1970. Fou enterrada al cementiri del Poble Nou.

Josep Nogueras va morir a Barcelona el 28 d’abril de 1973.

Sobre la senyora Dolors Grau i el  Mas de la Figuera, l'any 2007 es va fer una exposició molt interessant que si no anem errats, encara es pot visitar a la Casa-Museu Agustí, dins la Calma -Parc etnològic de Tagamanent- 

Nogueras Oller i Maragall

Tomàs Garcés, inicia el seu escrit (que citem reiteradament) sobre Nogueras amb aquestes paraules:

"El centenari de Joan Maragall va treure, curiosament, de l'ombra un poeta que havia tingut, fa més de cinquanta anys, una petita gloria, feta, en gran part d'escàndol: Rafael Nogueras Oller".

Més endavant,  segueix:
"És justament el  1923 quan vaig veure associats per primera vegada, en el llibre Joan Maragall, de Josep Mª de Sucre, els noms de Maragall i de Nogueras Oller. Sucre conta  com, en ocasió de la visita que el jove guanyador d'una Flor Natural forana feia a casa del gran poeta, la conversa s'orientà cap als llibres de més recent publicació. Es parlà, doncs, de Les Tenebroses. El jove visitant, amb la vehemència dels vint anys, "declara que l'obra és dolenta, i sincerament la reprova". El company del jove -Sucre-. invitat per Maragall a pronunciar-se calla. I és l'autor del Cant espiritual qui defensa Nogueras Oller. 
"En aquesta obra, s'hi troba la pasta d'un poeta popular no gens vulgar -diu Maragall-, del poeta de ciutat."
Els visitants semblen sorpresos d'aquestes paraules. Per justificar-se, don Joan surt, i torna amb Les Tenebroses. I "es posa a llegir amb l'emoció ferma i oberta no menys que La vaga". Els paràgrafs més violents són aquells enquè més es complau. El mestre llegeix una i dues vegades la poesia i en arribar a la fi repeteix amplament:
          - El sentit que tenen aquests versos:
                                    Busca la justícia amb un fanalet!

     La mateixa anècdota ha estat reportada per Josep Mª de Sucre, en termes molt semblants, a l'enquesta "Recordant Maragall" (Serra d'Or": novembre-desembre, 1961) i ha constituït, per a molts lector d'avui, la primera notícia sobre Nogueras Oller."

I ja cap al final Garcés aventura un suggeriment:
"Però qui sap si, en algun moment, Maragall (ja ho hem dit) o Salvat-Papasseit van inspirar-se en els versos de Nogueras Oller."

Nogueras Oller a "L'Atlàntida"

Heus ací els 2 únics poemes de Nogueras Oller que hem pogut trobar a la revista “L’atlàntida”

(Revista quinzenal cultural publicada a Barcelona; a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 canvia la seva periodicitat a setmanal. Presenta diversos canvis en el subtítol: a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 és "revista literària"; posteriorment, a la 2a època serà "revista catalana setmanal il•lustrada".

Dirigida la 1a època per Jacint Verdaguer, Marian Escriu, Ferran Agulló etc., i la 2a època per Jacint Capella, tinguè com a col•laboradors: C. Bosch de la Trinxeria, M. Folch i Torres, A. Mestres, etc. i com a il•lustradors: J. Berga i Boada, A. de Riquer, etc. )

Font: ARCA (Arxiu de revistes catalanes antigues)


El primer, al número de l’1 de Febrer del 1898 pàg. 37 (als 18 anyets):

Pel passeig amunt y avall

jo hi anava al morí el dia.

Ab la tristesa del cor

agonitzava ma vida.

Se moría d’anyorar,

d’está al mon sens companyia,

qu’es molt trist el viurer sol

pel que tingué dolça amiga.

Pel passeig amunt y avall

jo hi explayava ma vista:

Ab calma un cotxe dels morts

al cementir s’encamina.

Vareig parar-me y al mort

fins enveja li tenia:

--¡Ditxós de tú, li vaig dir

Si has passat a mellor vida!

Rafel NOGUERAS Y OLLER

i el segon, al número de 22 d’abril del 1899:


La música

Al bon amich En Manel Vilardell y Sanz

Tot era solitut; la llum del dia
fugia enllá, fugia,
rient per l’espay blau que s’enfosquia,
y la boyra baixava
i per sobre’ls sembrats se restrejava
besantme suaument,
aixís, tal com el vent
que’m besa y fuig corrent.

Y les campanes del voltant resaven
y los aucells cantaven
conmoguts per la pena de la nit.
Ni una estrella surtía
tot era fosch, la terra ja dormia
i jo perdut, caminava entenebrit.

Semblava un orb, anaba a la perduda
¡quantas plantes ploraven sot mos peus!
Anyorava una ma franca y volguda
que’m guiés á trobar els amichs meus.
A n’als meus, que allá al lluny tal volta reyen
al goig de la ciutat
que no’ls faltava llum que hi veyen
sentats arrán del foch de l’amistat.

Llavors vaig pensá ab tú que dia y nit
vius sempre entenebrit
que palpes y no trobes més que fosca
que’t besa i que s’enrosca
dintre tos ulls per dalshi un dols desmay,
que no’t deixa jamay!..
que t’estima, que’t vol, com m’estimava
com me vol cada nit
quan m’adormo, quan vetlla l’esperit.

Vaig pensá en tú. Mes tart sentí un lament
que va enternir mon cor, molt dolçament
era armónich sublim, anyoradís.
¡Musich del paradís
del paradís del ayre, qu'es lo palau del sol!
¡Ton cant oh rossinyol,
que n’es de bo sentirlo en mitj la fosca
quan besantnos s’enrosca
á dintre’ls ulls, criant l’anyorament!
Quan l’home no més sent
qu’es bo sentir la música divina!
¿No es vritat que’t complau
que’t fa oblidá’l cel blau,
que t’alça l’esperit y que t’anima?

Rafel NOGUERAS Y OLLER