dissabte, 2 de novembre de 2013

perucho

Joan Perucho, docte en sabers ocults, esmenta al nostre heroi a: "L'arc de Sant Martí" Ed. Destino 1994. ISBN 84-233-2454-0

a l'article intitulat "Els nens de la guerra" (pp. 155) diu:

“Al començ de segle, hi havia un poeta nostre, Rafael Nogueras Oller, que ho deia:

És tot un miserable:
és ben cert que ha fallat,
més no el trobo culpable.


Això es diu en “Les tenebroses”, llibre fosc, excessiu, publicat el 1905 per un dels pàries de la lletra. Em sembla que no ha estat mai reeditat ni citat en cap antologia. Rafael Nogueras Oller fou retratat en el frontispici del llibre per Marià Pidelaserra i per Picasso en el quadre “Interior dels 4 Gats”

dilluns, 30 de juliol de 2012

les tenebroses


encara no havia penjat la portada original de Les Tenebroses! Ilustració de Pere Torné-Esquius

diumenge, 22 de juliol de 2012

Nogueras Oller, gendre d'Albert Llanas


nogueras oller al papitu

Nous goigs en llaor i gràcia del magnànim sant Martí

Vós que en freds i neus anàreu,
corrent nit i fent camí,
vós, que a un captaire donàreu,
un retall, menut bocí,
petit, petitet així,
de la capa que us refeia
del fred i la neu que queia.

Oh magnànim Sant Martí,
quan fa fred, penseu en mi!

Si el retall dat al captaire
al pare etern fa entendrir:
i un cop mort aneu enlaire...
i Sant Pere corre a obrir
la porta en veure-us venir...
Déu us darà pa i compota,
si a mi la capa em deu tota.

Oh magnànim Sant Martí,
que fa un fred que pela aquí!

El pobre va fer una bossa
i el nas va abrigar-se, en fi;
sigués o no sigués grossa,
passat l'hivern la va omplir
d'almoines que recollí,
Més, ai!, com que sóc poeta
mai recullo una pesseta.

Oh magnànim Sant Martí,
no m'abriga a mi un bocí!

Si em doneu tota la capa,
perquè al cel fa els dies bons,
com la capa tot ho tapa
no em faré fer uns pantalons...
I després dels vents i els trons,
de les pluges i les neus,
ara em veus, ara no em veus.

Oh magnànim Sant Martí,
a ca l'empenyo a dormir!

Oremus: Sanctus Martinum, qui anantibus supra cavalium, forcae abrigaten de corpore et caput, dàdibus tristum et míserum troçum capae ad póvere, qui ploravit tremolis tremolorum supra nevem, gloriam, gloriam, gloriam.
Responso. Atxem.
L'Iltm. Rdm. senyor bisbe de la diòcesi del Sentit Comú, concedeix 100 dies d'indulgència a tots els faels i faeles que no s'encostipin resant a Sant Martí.
Rafael Nogueras Oller
(núm. 12, 10.2.1909)


PAPITU 1908-1937 i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps
Edició commemorativa del centenari del mític setmanari "Papitu"
Lluís Solà i Dachs  (Duxelm 2008)

de Tomàs Garcés


De moment la informació més extensa sobre Nogueras Oller l'hem trobat en les paraules mesurades i precises de Tomàs Garcés al text datat al 1962,“Amb Nogueras Oller, del pamflet a l’idil•li”  (Prosa Completa II, Columna, 1991 p.255) on fa un retrat humà i literari, ben documentat amb testimonis i fonts directes de gent que l'havia conegut com el seu amic Josep.M. de Sucre.

Al paper de T.G. hi ha la idea del Nogueras dual, que “de l’idil•li passa al pamflet i del pamflet a l’idil•li” (idea que Garcés manlleva de J.F. Ràfols) El poeta treballa simultàniament dos aspectes aparentment oposats. O potser no tant? Nogueras el tenebrós, Nogueras dels idil.lis, dos cares d’una sola moneda?

Tomàs Garcés parla del personatge com a escriptor / agitador, però el considera un mal poeta, o més ben dit, no vol ni dornar-li el nom de poeta: un talent malaguanyat que tenia "pasta" de poeta però que li escau més el titol d' "exaltat periodista".


i parla després de la "desaparició"  d’en Nogueras:

"...i semblà com si a partir d'aleshores la terra l'hagués engolit."

"...el llarg silenci d'un escriptor l'obra del qual podem dir que s'estronca als 25 anys, i que se sobreviurà, ignorat de tothom, fins als 68. Per què calla Nogueras Oller? Es donà per vençut? ¿O el va aclaparar un sentiment de culpabilitat i de por davant els fets del 1909? En tot cas no penso pas que el seu silenci fos degut a un benestar econòmic."

diumenge, 28 de novembre de 2010

Nogueras Oller segons Puig i Ferreter


El març del 1926, Joan Puig i Ferreter va publicar la novel·la Servitud. Memòries d'un periodista on reflecteix les seves experiències al diari La llanterna (La Vanguardia). L'obra barreja realitat i ficció, tot i que està basada en fets autobiogràfics. L'experiència no pot resultar més negativa i dona una visió molt crítica de les misèries del periodisme barceloní de l'època. Una feina rutinària i mercantilitzada; mal pagada, la majoria dels personatges necessiten dos feines per tal de sobreviure. Un microcosmos d'intrigues enveges i interessos. Trepadors i aduladors o gent frustrada que enterren les seves ambicions artístiques en la feina del sinistre diari.

Avui dia, tots els personatges que apareixen amb noms ficticis a la novel·la han estat identificats i es en aquest context que apareix cap al final en Nogueras Oller (sota el nom de Prunera) i l'autor en fa un retrat força negatiu i amarg en to  sarcàstic i caricaturesc. El deixa com a un cara-girat oportunista exaltat,  que crida molt, però que a l'hora de la veritat no es mulla, no és consequent amb la imatge de rebel que havia tingut.

La descripció encaixa amb la biografia d'en Nogueras que va colaborar molts anys a la vanguardia (i altres diaris) compaginant aquesta feina amb la de funcionari municipal. I també encaixa amb la evolució de la seva obra, que a partir de Les Tenebroses i els Poti-Poti, es va tornant més conservadora i jocfloralesca. I També sembla verosímil pel que fa a presentar-se a jocs florals i "premis de barriada" com es pot comprovar consultant la premsa de l'època.

al capítol XII. El pacte. El tremp de l'amo i el dels criats.
pp.242, diu en Rojals (Puig):
    
"Però contra de mi tenia un home que n'arrossegava molts d'altres. Era un redactor que havia entrat feia poc a La llanterna. Es deia Joan Prunera, i era una mena de d'Artagnan, estrany i funambulesc. Era cridaner, explosiu i exagerat; era d'aquells que sempre semblen tenir raó i que la volen imposar als altres, no amb paraules prenyades de seny, ni amb lògica i mesura, sinó a crits, renecs, gesticulacions d'actor i cops de puny damunt les taules. Tenia molta imaginació i una inestroncable vèrbola fogosa i exaltada. Era una mica poeta. Per a ésser-ho del tot li mancava profunditat de pensament, reflexió, sentit de la bellesa i delicadesa. Ell, de la poesia, en recollia l'escuma que es fa damunt, abans de separar l'escòria del rajolí transparent. Era grollerot, però tenia un sentit molt agut del color. En canvi,  li mancava la música de l'ànima.
     En altres temps havia estat anarquitzant i revolucionari. Però un dia, amb motiu de no sé quina herència o caprici de la sort que l'afavorí, es despertà dins ell el sentiment de la propietat d'una manera tendríssima, i l'antic revolucionari començà a fer versos gentils parlant de les flors, dels ocells, de les papallones i les damisel·les, i a concórrer als Jocs Florals de barriada. Tenia la casa plena de cintes barrades i de llaços; de bibelots ridículs, d'aquells objectes d'art estrafolaris que es donen a les festes poètiques de la nostra terra.
     Des de llavors, la ideologia d'en Prunera havia estat el barcelonisme. El barcelonisme era també la seva estètica, la seva política i la seva filosofia. La seva musa era el cel blau de Barcelona. Vivia en caseta pròpia, als afores de la ciutat; tenia un jardínet, criava conills, coloms i gallines, i des d'aquest paradís barceloní, no volia saber res del món, joiós de cantar les glòries de l'estevisme autòcton."

i al final del capítol, pp.244:
     "-El més servil ha estat En Prunera -em digué-. Don Hilarió, en veure que vosté no tornava el carnet, no ha semblat ofendre's, ni estranyar-se'n. Ha dit una paraula que més aviat és un elogi: "És un idealista!" I ha mogut el cap amb un gest de llàstima. Tots els altres han callat, però En Prunera, no. "Un idealista! I ca!-ha respost-. Un vanitós i un ximple!". Es veu que li té molta ràbia. Què li ha fet vostè? Que potser li ha pres alguna Flor Natural?"

dimecres, 29 de setembre de 2010

resum provisional

(GEC)


Informe provisional del seguiment del senyor Rafel Nogueras i Oller:


Com passa sovint, les dades que hem anat recollint al voltant de l'esmentat ciutadà, ens aclareixen alguns aspectes, però també ens el mostren amb més complexitat i ens allunyen de l'estereotip d'artista revoltat que podria resultar de la lectura de "Les Tenebroses" sense tenir altres pistes de la seva evolució humana. Cada detall que coneixem ens genera noves preguntes

Heus aquí en Nogueras, el misteriós, el tenebrós. la fosca figura que  va aclarint l’obscur funcionari que han dit alguns; en Nogueras que conreà durant un temps la imatge del prototip de bohemi modernista (vegin les seves aparicions als apunts de Picasso als quatre gats). En Nogueras que ara s’em va fent familiar com a persona-personatge que se m’està humanitzant, Un Nogueras abrandat i alhora idil•lic (aquí si que estic d’acord amb Tomàs Garcés) un rebel d’arrels cristianes, però que sobretot se sent escriptor, és escriptor i fa d’escriptor. De molt jove publica poemes en diferents revistes,(la Talia, L’Atlàntida, Catalunya Artística i sobretot Joventut) i sovinteja els ambients artistics-bohemis-literaris (4 gats, el rovell de l’ou, Nogés, Nonell, de Sucre, Picasso..) d’aquella Barcelona petita i alhora cosmopolita que veia el final del modernisme i l’ascens del noucentisme que els anava arraconant. Barcelona també convulsa i agitada, amb vagues, (vegin el quadre de Ramon Casas: La carga) atemptats i bombes i lluites socials i bullangues.

Veiem però un Nogueras nascut al 1880 i que publica Les Tenebroses al 1905 als 25 anys però vet aquí que ja s’havia casat al 1902 amb una filla de l’Albert Llanas (l’Antonieta Llanas i Ribot i amb Pau Gargallo com a testimoni) un altre grandíssim personatge del món literari barceloní. És a dir als 22 anys casat i quan publica Les Tenebroses probablement ja tenia un fill (nascut el 1904). També és veritat que en aquell temps el pas a l’edat adulta arribava més aviat que ara.
Mantenim les incògnites, encara hi ha força coses que no sabem: on va nèixer, de quina part de Barcelona era? de quina mena de familia? on vivia, que feia per guanyar-se la vida? Tenim indicis que el situen com a funcionari municipal i també com a periodista sobretot a la vanguardia (és un dels personatges, en Prunera, de “Servitud” la narració de Joan Puig i Ferrater que comentarem més endavant) però també a altres diaris com el Correo Catalán.

El món de la seva dona-mestressa municipal- el va dur a escriure l’Alfabeto Ilustrado i altres textos pedagògics? ( més aviat conservadors segons sembla) i les cançons musicades per la Narcisa Freixas gran renovadora de la pedagogia musical ? Fou la relació amb en Llanas, gran impulsor d’aventures teatrals, que el portà a provar sort amb la sarsuela?

Ens apareix un Nogueras afortunat que estrena peces a la fabulosa Sala Mercè un espai concebut pel pintor i promotor d’innovacions al món de l’espectacle Lluis Graner, i realitzada i decorada per Antoni Gaudí, (a la Rambla on després hi hagué el Cine Atlántico a la vora del Sepu i que ara és un hotel) i que també participa de l’alttra aventura ruïnosa d’en Graner: les “Audicions i espectacles Graner” on juntament amb els millors escenògrafs del moment hi participaven activament Josep Carner i Adrià Gual.

Un Nogueras sempre en actiu que ens fa desistir de la temptació fàcil d’etiquetar-lo com a un Bartleby d’aquells d’en Vila.Matas. Hauria quedat bonic i modern però No, Nogueras no va abandonar l’escriptura ni la recerca de l'èxit. Potser si que com apunta Garcés el podriem trobar una mica penedit de Les Tenebroses com a pecat de joventut, cosa també dubtosa tenint en compte que al 1918 encara va publicar-ne una versió prosificada a La Novel.la d’ara. De tant en tant anem trobant fites, intents més o menys reeixits en la sarsuela, el teatre musical, la narrativa.

L’hemeroteca de LV ens el mostra també com a membre del consell directiu (i tresorer el1927) de la Cooperativa de Periodistes “para la construcción de Casas Baratas” que va promoure la construcció d'habitatges per als seus associats, a la font d’en Fargas i a la Salut.

Nogueras Oller, gendre d’albert Llanas i cunyat per part del seu germà Josep, de la Lola de la Figuera, tant propera als Maragall.

Va enviudar el 1926, als 46 anys i és possible que es tornés a casar. Tot i que en tenim poques dades el cert és que a La Vanguardia. apareix una esquela del 27 d’abril del 1984 d’una “Doña Josefina Mora López viuda en 1. nupcias de don Manuel Martínez Rodríguez y en 2. de don Rafael Nogueras Oller.”

Pare de tres fills, un noi, Rafael i dos noies, Matilde i Maria, la recerca ens dona la sorpresa de trobar a un Rafael Nogueras Llanas (segur que és el seu fill, les dates coincideixen i els cognoms també) situat a Sant Cugat com a mecànic i destacat ciclista i pilot de motos ja veterà (65 anys) , fins al punt que a l’any 69 va portar a terme una aventura pintoresca consistent en dur amb moto (una derbi) una imatge de la Moreneta de Barcelona a París.

Trobem Rafel Nogueras finalment en la dura posguerra del juliol del 39, detingut i depurat per haver publicat coses a “La humanitat” suposem que durant la guerra , i ser considerat un “periodista de izquierda” aventura que podem suposar que devia acabar amb un temps de presó i possiblement "rescatat" per amics, avals etc. com passava sovint si no hi havia acusacions més greus.

Molta feina resta, molts serrells, moltes preguntes,  molts fils per estirar i que estirarem amb el temps i una canya, per tal d’esbrinar l’aventura humana d’en Nogueras Oller. I queda sobretot recopilar l’obra publicada en revistes i que sapiguem, no recollida en llibre, tant de poesia com de narracions.

(Proper capítol: el cruel retrat d'en Nogueras Oller a "Servitud" de Joan Puig i Ferrater)