El març del 1926, Joan Puig i Ferreter va publicar la novel·la Servitud. Memòries d'un periodista on reflecteix les seves experiències al diari La llanterna (La Vanguardia). L'obra barreja realitat i ficció, tot i que està basada en fets autobiogràfics. L'experiència no pot resultar més negativa i dona una visió molt crítica de les misèries del periodisme barceloní de l'època. Una feina rutinària i mercantilitzada; mal pagada, la majoria dels personatges necessiten dos feines per tal de sobreviure. Un microcosmos d'intrigues enveges i interessos. Trepadors i aduladors o gent frustrada que enterren les seves ambicions artístiques en la feina del sinistre diari.
Avui dia, tots els personatges que apareixen amb noms ficticis a la novel·la han estat identificats i es en aquest context que apareix cap al final en Nogueras Oller (sota el nom de Prunera) i l'autor en fa un retrat força negatiu i amarg en to sarcàstic i caricaturesc. El deixa com a un cara-girat oportunista exaltat, que crida molt, però que a l'hora de la veritat no es mulla, no és consequent amb la imatge de rebel que havia tingut.
La descripció encaixa amb la biografia d'en Nogueras que va colaborar molts anys a la vanguardia (i altres diaris) compaginant aquesta feina amb la de funcionari municipal. I també encaixa amb la evolució de la seva obra, que a partir de Les Tenebroses i els Poti-Poti, es va tornant més conservadora i jocfloralesca. I També sembla verosímil pel que fa a presentar-se a jocs florals i "premis de barriada" com es pot comprovar consultant la premsa de l'època.
al capítol XII. El pacte. El tremp de l'amo i el dels criats.
pp.242, diu en Rojals (Puig):
"Però contra de mi tenia un home que n'arrossegava molts d'altres. Era un redactor que havia entrat feia poc a La llanterna. Es deia Joan Prunera, i era una mena de d'Artagnan, estrany i funambulesc. Era cridaner, explosiu i exagerat; era d'aquells que sempre semblen tenir raó i que la volen imposar als altres, no amb paraules prenyades de seny, ni amb lògica i mesura, sinó a crits, renecs, gesticulacions d'actor i cops de puny damunt les taules. Tenia molta imaginació i una inestroncable vèrbola fogosa i exaltada. Era una mica poeta. Per a ésser-ho del tot li mancava profunditat de pensament, reflexió, sentit de la bellesa i delicadesa. Ell, de la poesia, en recollia l'escuma que es fa damunt, abans de separar l'escòria del rajolí transparent. Era grollerot, però tenia un sentit molt agut del color. En canvi, li mancava la música de l'ànima.
En altres temps havia estat anarquitzant i revolucionari. Però un dia, amb motiu de no sé quina herència o caprici de la sort que l'afavorí, es despertà dins ell el sentiment de la propietat d'una manera tendríssima, i l'antic revolucionari començà a fer versos gentils parlant de les flors, dels ocells, de les papallones i les damisel·les, i a concórrer als Jocs Florals de barriada. Tenia la casa plena de cintes barrades i de llaços; de bibelots ridículs, d'aquells objectes d'art estrafolaris que es donen a les festes poètiques de la nostra terra.
Des de llavors, la ideologia d'en Prunera havia estat el barcelonisme. El barcelonisme era també la seva estètica, la seva política i la seva filosofia. La seva musa era el cel blau de Barcelona. Vivia en caseta pròpia, als afores de la ciutat; tenia un jardínet, criava conills, coloms i gallines, i des d'aquest paradís barceloní, no volia saber res del món, joiós de cantar les glòries de l'estevisme autòcton."
i al final del capítol, pp.244:
"-El més servil ha estat En Prunera -em digué-. Don Hilarió, en veure que vosté no tornava el carnet, no ha semblat ofendre's, ni estranyar-se'n. Ha dit una paraula que més aviat és un elogi: "És un idealista!" I ha mogut el cap amb un gest de llàstima. Tots els altres han callat, però En Prunera, no. "Un idealista! I ca!-ha respost-. Un vanitós i un ximple!". Es veu que li té molta ràbia. Què li ha fet vostè? Que potser li ha pres alguna Flor Natural?"
