ciutat endins!

L’atzar (i el Mercat de Sant Antoni) ens ha posat a les mans més material d’en Nogueras: La versió “prosificada” de Les Tenebroses, intitulada “CIUTAT ENDINS”, nº 39 de “La novel•la nova” (Publicació Catalana. Imprenta Rafols. Any II, 10 cts.)

No hi consta la data però en algunes cronologies figura com a publicada el 1918.
Es tracta d’una col•lecció de fulletons (13 x 18,5 cm.) amb narracions i textos teatrals.

I vegin quina aportació a la iconografia nogueriana: la primera imatge de l'autor, sense barba!

Quant al contingut, un exemple:

Nogueras-Maragall-Lola de La Figuera

Nogueras Oller, cunyat de "la Lola de la Figuera"

Hi ha una relació Maragall-Nogueras més enllà de la literària: el seu germà petit Josep Nogueras, es va casar amb Dolors Grau,  coneguda com la Lola de La Figuera. Una masia del Montseny freqüentada per Maragall i altres escriptors. (Maragall, Pijoan, Rusiñol, Millet, Vives, Via, Casas...i l'Orfeó Català...)

La història gira al voltant de la nena Dolors Grau, la "Lola de la Figuera", (Dolors Grau i Casals, la Lola,va néixer el dia 18 d’octubre de 1891 al municipi de Tagamanent. Batejada a l’església de Sant Ciprià de la Móra. Filla de Cristòfol Grau i Esteve i de Dolors Casals i Godayol.) que llavors tenia 11 anys i que es va relacionar amb aquest grup d'artistes i intel·lectuals. En Josep Pijoan li va ensenyar a llegir i a escriure i des d'aleshores es cartejà amb ell [Maragall] mitjançant lletres en forma de senzills poemes.

Es va casar el dia 8 de maig de 1912, a l’edat de 21 anys, a l’església de Sant Jaume de la Parròquia de Valldeneu, terme municipal de Sant Martí de Centelles, amb Josep Nogueras i Oller, de 29 anys, nascut a Barcelona el 16 de maig de 1883.
"En el Montseny hi vaig viure fins que un jove de Barcelona, en Josep, que tenia un germà poeta, va venir a casa, ens vam caure en gràcia, i ve-t'ho aquí que ens vàrem casar, el mateix dia que el meu germà Pepet, a l’ermita de Sant Jaume de l’Abella, i després me’n vaig anar a viure amb el meu home a Sarrià, a prop de la casa dels Maragall. Al cap d’un temps vaig tenir una nena, la Montserrat, però tot això ja és una altra història"

D’aquest matrimoni va néixer a Sarrià, l’1 d’octubre de l’any 1913, una filla, Montserrat.

La Lola va morir a Barcelona, als 79 anys, el dia 5 de desembre de 1970. Fou enterrada al cementiri del Poble Nou.

Josep Nogueras va morir a Barcelona el 28 d’abril de 1973.

Sobre la senyora Dolors Grau i el  Mas de la Figuera, l'any 2007 es va fer una exposició molt interessant que si no anem errats, encara es pot visitar a la Casa-Museu Agustí, dins la Calma -Parc etnològic de Tagamanent- 

Nogueras Oller i Maragall

Tomàs Garcés, inicia el seu escrit (que citem reiteradament) sobre Nogueras amb aquestes paraules:

"El centenari de Joan Maragall va treure, curiosament, de l'ombra un poeta que havia tingut, fa més de cinquanta anys, una petita gloria, feta, en gran part d'escàndol: Rafael Nogueras Oller".

Més endavant,  segueix:
"És justament el  1923 quan vaig veure associats per primera vegada, en el llibre Joan Maragall, de Josep Mª de Sucre, els noms de Maragall i de Nogueras Oller. Sucre conta  com, en ocasió de la visita que el jove guanyador d'una Flor Natural forana feia a casa del gran poeta, la conversa s'orientà cap als llibres de més recent publicació. Es parlà, doncs, de Les Tenebroses. El jove visitant, amb la vehemència dels vint anys, "declara que l'obra és dolenta, i sincerament la reprova". El company del jove -Sucre-. invitat per Maragall a pronunciar-se calla. I és l'autor del Cant espiritual qui defensa Nogueras Oller. 
"En aquesta obra, s'hi troba la pasta d'un poeta popular no gens vulgar -diu Maragall-, del poeta de ciutat."
Els visitants semblen sorpresos d'aquestes paraules. Per justificar-se, don Joan surt, i torna amb Les Tenebroses. I "es posa a llegir amb l'emoció ferma i oberta no menys que La vaga". Els paràgrafs més violents són aquells enquè més es complau. El mestre llegeix una i dues vegades la poesia i en arribar a la fi repeteix amplament:
          - El sentit que tenen aquests versos:
                                    Busca la justícia amb un fanalet!

     La mateixa anècdota ha estat reportada per Josep Mª de Sucre, en termes molt semblants, a l'enquesta "Recordant Maragall" (Serra d'Or": novembre-desembre, 1961) i ha constituït, per a molts lector d'avui, la primera notícia sobre Nogueras Oller."

I ja cap al final Garcés aventura un suggeriment:
"Però qui sap si, en algun moment, Maragall (ja ho hem dit) o Salvat-Papasseit van inspirar-se en els versos de Nogueras Oller."

Nogueras Oller a "L'Atlàntida"

Heus ací els 2 únics poemes de Nogueras Oller que hem pogut trobar a la revista “L’atlàntida”

(Revista quinzenal cultural publicada a Barcelona; a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 canvia la seva periodicitat a setmanal. Presenta diversos canvis en el subtítol: a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 és "revista literària"; posteriorment, a la 2a època serà "revista catalana setmanal il•lustrada".

Dirigida la 1a època per Jacint Verdaguer, Marian Escriu, Ferran Agulló etc., i la 2a època per Jacint Capella, tinguè com a col•laboradors: C. Bosch de la Trinxeria, M. Folch i Torres, A. Mestres, etc. i com a il•lustradors: J. Berga i Boada, A. de Riquer, etc. )

Font: ARCA (Arxiu de revistes catalanes antigues)


El primer, al número de l’1 de Febrer del 1898 pàg. 37 (als 18 anyets):

Pel passeig amunt y avall

jo hi anava al morí el dia.

Ab la tristesa del cor

agonitzava ma vida.

Se moría d’anyorar,

d’está al mon sens companyia,

qu’es molt trist el viurer sol

pel que tingué dolça amiga.

Pel passeig amunt y avall

jo hi explayava ma vista:

Ab calma un cotxe dels morts

al cementir s’encamina.

Vareig parar-me y al mort

fins enveja li tenia:

--¡Ditxós de tú, li vaig dir

Si has passat a mellor vida!

Rafel NOGUERAS Y OLLER

i el segon, al número de 22 d’abril del 1899:


La música

Al bon amich En Manel Vilardell y Sanz

Tot era solitut; la llum del dia
fugia enllá, fugia,
rient per l’espay blau que s’enfosquia,
y la boyra baixava
i per sobre’ls sembrats se restrejava
besantme suaument,
aixís, tal com el vent
que’m besa y fuig corrent.

Y les campanes del voltant resaven
y los aucells cantaven
conmoguts per la pena de la nit.
Ni una estrella surtía
tot era fosch, la terra ja dormia
i jo perdut, caminava entenebrit.

Semblava un orb, anaba a la perduda
¡quantas plantes ploraven sot mos peus!
Anyorava una ma franca y volguda
que’m guiés á trobar els amichs meus.
A n’als meus, que allá al lluny tal volta reyen
al goig de la ciutat
que no’ls faltava llum que hi veyen
sentats arrán del foch de l’amistat.

Llavors vaig pensá ab tú que dia y nit
vius sempre entenebrit
que palpes y no trobes més que fosca
que’t besa i que s’enrosca
dintre tos ulls per dalshi un dols desmay,
que no’t deixa jamay!..
que t’estima, que’t vol, com m’estimava
com me vol cada nit
quan m’adormo, quan vetlla l’esperit.

Vaig pensá en tú. Mes tart sentí un lament
que va enternir mon cor, molt dolçament
era armónich sublim, anyoradís.
¡Musich del paradís
del paradís del ayre, qu'es lo palau del sol!
¡Ton cant oh rossinyol,
que n’es de bo sentirlo en mitj la fosca
quan besantnos s’enrosca
á dintre’ls ulls, criant l’anyorament!
Quan l’home no més sent
qu’es bo sentir la música divina!
¿No es vritat que’t complau
que’t fa oblidá’l cel blau,
que t’alça l’esperit y que t’anima?

Rafel NOGUERAS Y OLLER

una esse

aquest caligrama o poema visual o poema tipogràfic, és considerat un precedent d'aquest corrent poètic, precursor dels de Salvat, Junoy i fins i tot Apollinaire o Marinetti. Precursor en l'ús per part dels poetes avantguardistes, ja que podem trobar exemples de jocs gràfics en èpoques anteriors (veure F.Aisa, Les Avantguardes, surrealisme i revolució. Ed.Base. pp 21,22,23 i Armando Zárate, Antes de la vanguardia, R.Alonso Editor. Buenos Aires 1976)

Ara, seguint el rastre de Nogueras, les sorpreses mai no s'acaben. Hi ha fins i tot una versió traduida al portugués:

Esse poema-cauda me faz lembrar o de Lewis Carroll: Tail-Poem (quem quiser, pode saborear a belíssima tradução de Augusto de Campos, no seu livro o Anticrítico...há outras traduções mas...)

Bom, Una Esse é um dos meus preferidos. Foi publicado em 1905, no livro Les tenebres, de Rafael Nogreras Oller. Não muito tempo depois de Carroll.
Uma homenagem ao non sense, como diria AC.
(Es tracta d'una entrada antiga en aquest blog brasiler. No ens consta l'autor del blog)


Aquest comentari i també el de Joaquim Molas  que citem en un apunt anterior ("...tot inspirant-se en la cua del ratolí de les Alice’s Adventures in Wonderland...") ens remeten a un treball molt semblant de Lewis Carroll i publicat el 1865. Per tant, és ben possible que Nogueras el coneguès, cosa que d'altra banda no considerem que sigui cap demèrit...

presència de Nogueras Oller

(un altre post-patchwork,  de talla i enganxa, vaja)

Rellegint el treball de Tomàs Garcés, (Prosa Completa II, Columna, 1991. p.255 “Amb Nogueras Oller, del pamflet a l’idil•li”) reafirmem la idea del Nogueras dual, que “de l’idil•li passa al pamflet i del pamflet a l’idil•li” (idea que Garcés manlleva de J.F. Ràfols) El poeta treballa simultàniament dos aspectes aparentment oposats. O potser no tant? Nogueras el tenebrós, Nogueras dels idil.lis, dos cares d’una sola moneda?

Em sembla que si en Nogueras Oller, ha passat la prova del temps, ha estat precisament per l’obra pamfletària –Les Tenebroses i els Poti-Poti- i no pas pels seus idil.lis.

Malgrat que no no figura entre els grans noms de la poesia modernista, i la marginació per part de les antologies noucentistes i benpensants, afegit al seu llarg silenci i gairebé desaparició pública, la  presència soterrada de Nogueras Oller, ha perviscut fins ara per diferents factors:

- La publicació de "Les tenebroses" un poemari que destaca per el seu contingut de crítica social etc.
- Dins de "Les tenebroses" la “Oda num.2 a Barcelona” (Garcés apunta que el propi Maragall s’hi hauria pogut inspirar al fer la seva)
-I al mateix llibre, el poema “Una essa” considerat el primer cal·ligrama (poema tipogràfic, diria jo) precursor dels de Salvat, Junoy i fins i tot Apollinaire o Marinetti

El cert es que el seu nom va apareixent en tot estudi del Modernisme, (Pla, Raventós, de Sucre, Tasis, Ràfols, Aulet, Garcés, Marfany, Castellanos, Molas) i se l'esmenta com a precursosr de les avantguardes. Ha sobreviscut amb presència en canals minoritaris, com ara:

-Antologia poética del Barrio Chino (Parsifal Ediciones 2005. Primera edició: 1948. Selecció a cura de Sebastià Sánchez-Juan)

-Antologia de la poesia social catalana d’Angel Carmona (Alfaguara 1970)

-“I, molt poc abans d’aparèixer les avantguardes europees, un poeta de casa nostra, Noguera (sic) Oller, dins el seu llibre Les tenebroses (1905), publicà un cal•ligrama inscrit en la tradició dels alexandrins, titulat “Una Esse”
Les avantguardes. Surrealisme i Revolució. Ferran Aisa. Editorial Base. 2008

-AC Avantguardes a Catalunya 1906-1939. Exposició a la Pedrera, Juliol Setembre 1992. Olimpiada Cultural. Fundació Caixa de Catalunya
Al capítol: “Les avantguardes literàries: imitació i originalitat” Joaquim Molas escriu:

“Per la seva part, el 1905, Rafael Nogueras Oller va publicar un recull de poemes, que porta per títol Les tenebroses i que inclou una mena de proclama sobre La poesia negra. Segons ell, els poetes canten en tons rosats “l’amor, el matrimoni, la família”. O fan “corrandes de bressol i dècimes a la paternitat”. Ara: la poesia “intima” de la Humanitat no és de color rosa, sinó “negra i galdosa”. De fet, més que la proclama moralitzant i convencional, són interessants els poemes, amb els quals intenta de donar aquesta versió “íntima” i “negra”. Així per una banda, Nogueras construeix un discurs urbà d’un realisme despullat, però ple de simbolismes, molt sovint fàcils i superficials, que incorpora la màquina i la idea de multitud i a través del qual denuncia les seves misèries i fulmina els seus vicis, des del fanatisme o la hipocresia fins a les injustícies de tipus social. I, per l’altra realitza una sèrie de trencaments formals, que, en principi, resulten d’una positiva novetat i que, a grans trets, podrien ser resumits en quatre punts. Primer: Utilitza un llenguatge col•loquial, que pretén de reproduir els moviments més espontanis de la realitat i que duu fins a les darreres conseqüències l’inaugurat per Apel•les Mestres. O el consagrat per Maragall. Dos: se serveix, no del vers mesurat, sinó del versicle lliure, sense que la substitució suposi la renùncia a la rima. Tres: fragmenta, amb la intenció de remarcar els punts-i-a-part del diàleg, la unitat del versicle en un seguit de successius escalona i, a més, desintegra algun cop la paraula per fer jocs més o menys inspirats en la poesia tradicional (Tororot) I quatre: fa dos assaigs de poesia visual, en un dels quals, tot inspirant-se en la cua del ratolí de les Alice’s Adventures in Wonderland, de Lewis Carroll, reprodueix gràficament en forma d’essa el monòleg vacil•lant d’un borratxo, i en l’altre, si no m’equivoco, de manera absolutament original, compon un veritable collage amb un “B.L.M.” que signa amb la paraula Llibertat i que constitueix una manifestació de rebel•lia contra els erudits i els seus tractats de preceptiva:....”


IL•LUMINACIONS CATALUNYA VISIONÀRIA

Catàleg de l’exposició al CCCB. 2009
(Glossari per Cristina Massanés. pàg. 270)
NOGUERAS I OLLER, RAFAEL
(Barcelona 1880-1949)
Escriptor radical del modernisme català,
que entenia lligat a l’anarquisme. En el
seu text de 1905 Les tenebroses (un
assaig de poesia social) i a la revista
Poti-Poti (1906) s’adreçava “als adormits,
als forners, als trinxeraires, als obrers...”
Practicava el cal•ligrama subversiu i la
crítica social, documentava accidents de
treball, naufragis de vaixells plens
d’inmigrants i atacava totes les
convencions, les socials i les poètiques.

Nogueras i "El Rovell de l'ou"

(Carrer Hospital nº 4. Aspecte actual del "Rovell de l'ou" segons  dades de la  Viquipèdia)

-"El rovell de l'ou", taverna del carrer de l'Hospital en funcionament als anys finals del segle XIX i primers del segle XX on es reunien un grup d'artistes de l'Academia Borrell, de Pere Borrell del Caso. D'aquest grup,  que va adoptar el nom de l'establiment, en formaven part Marià Pidelaserra, Pere Ysern i Alié, Gaietà Cornet, Emili Fontbona, Josep-Víctor Solà i Andreu, Xavier Nogués, Ramon i Juli Borrell, Ramon Riera Moliné, Filibert Montagud i Joan Comellas. Entre els escriptors hi havia Josep Lleonart, Cristòfol de Domènech i Rafael Nogueras Oller. 

Del grup del Rovell de l'Ou en va sortir la revista Il Tiberio,  (Barcelona, 1896-1898)

"Revista manuscrita de periodicitat quinzenal apareguda entre 1896 i 1898, de mida 28 x 22 cm i menors, amb il•lustracions, algunes en color, la missió de la qual era informar al pintor Pere Ysern Alió dels esdeveniments socials de Barcelona, mentre ell estudiava a Roma. El títol de la revista és el renom de Pere Ysern

Fou redactada per un grup delimitat d'alumnes de l'Acadèmia Borrell, de Pere Borrell del Caso, dirigit per: Ramon Riera Moliner (sign. R. Riera de Molinar, R.R.) ; consell de redacció: Juli Borrell, Ramon Borrell, Joan Comellas i Viñals (sign. J.C. y V.), Gaietà Cornet (sign. C.C. y P., Trompeta), Joan Comellas i Viñals (sign. J.C. y V.), Emili Fontbona (sign. Camas), Filibert Montagut, Josep-Víctor Solà Andreu (sign. Pep Solà, Pep), Marià Pidelaserra (sign. Marian del Tupí, Tupí)." (Font: ARCA)

"Tots ells a més d'escriure-hi hi dibuixaven. És un document extraordinari perquè aparegué amb gran constància, quinzenalment, durant gairebé dos anys. Ysern, temps després del seu retorn de Roma, la regalà a Ramon Riera; passà després per les col•leccions de Joan Audet i de Ramon Borràs, fins que la Biblioteca de Catalunya  l'adquirí als hereus d'aquest darrer." (Font: Viquipèdia)

Tot i que s'esmenta Nogueras com a membre del grup i a més consta la seva amistat amb Xavier Nogués, Marià Pidelaserra i Josep M. de Sucre, no hem trobat textos seus a Il Tiberio.