Nogueras Oller i la música

Trobem en l'obra d'en Nogueras lligams amb el món musical.
Començant pels Poti-Poti, on incorporava lletres de fort contingut social a cançons en boga de l'època.
Però també trobem els seus versos en composicions  més convencionals, concretament de Narcisa Freixas, del mestre Sancho Marraco , Joaquim Grant i Frederic Alfonso. Amb música de Alfonso Vila signà la sarsuela La archiduquesa el 1916.

Amb Narcisa Freixas, personatge fonamental en la pedagogia musical, signa Rodamón (1907), obra lírica en dos actes i cinc quadres, (comprèn la peça Ballet, dansa popular catalana) que a més, fou representada en la sala del pintor Graner (La Sala Mercè i mes endavant Espectacles i audicions Graner al Teatre Principal)

A la “Relació de visions musicals estrenades a la Sala Mercé”, (Annex a l’estudi de Joan M. Minguet i Batllori “LA «SALA MERCÈ DE LLUIS GRANER (1904-1908) :UN EPíGON DEL MODERNISME?   hi figuren les seguents:

20- XII-1906 JESÚS ES NAT

[Lletra: Rafael Nogueras i Oller,
Música: Joaquim Grant,
Decorats: Moragas i Alarma]

5 –I- 1907 UN ZING-ZING, UN TETE, UNA R I UNA E
[Lletra: Rafael Nogueras i Oller.
Música: Frederic Alfonso.
Decorats: Antoni Ros i Güelll


Altres peces:
Somriu Amor : cant i piano /

text Rafael Nogueras ; [música de] J.M. Roma. –

1947. –
"Campaneta la ning ning"
Rafael Nogueras Oller /M: J.Grant

“La caseta al bosc”, totes dues de 1927 i amb lletres de Salvat-Papasseit i Rafael Nogueras, respectivament

"periodista de izquierda"

A l'entrada de Nogueras Oller a la GEC s'informa que "fou empresonat un quant temps el 1939".
Ara, escorcollant l'hemeroteca de La Vanguardia, en trobem la confirmació i no podem deixar de transcriure la nota sencera que dona compte de la detenció del nostre personatge formant part d'una llista (tan dramàtica com pintoresca vista amb ulls d'avui) d'actuacions represives.
 Es tracta d'una nota del dimarts 16 de maig del 1939 (Año de la Victoria!) casualment el primer dia que sortia sota la direcció de D.Luis de Galinsoga, famós uns anys després.....
No sabem com va acabar la cosa per a Nogueras. Suposem que se'n va sortir amb un temps de presó (va viure fins el 1949)  Tal i com anaven les represàlies en la primera posguerra, no devien tenir tanta sort els acusats de "asesinatos, robos i saqueos"

La Vanguardia española, dimarts 16 maig 1939

ORDEN PUBLICO
Más detenciones

Por agentes de la Brigada Político-social, han
sido detenidos los siguientes individuos y puestos
a disposición del Auditor de Guerra:
Francisco Martínez Baltla, que en los primeros
momentos del Movimiento Nacional, patrullaba
por las calles con fusil, y más tarde fue
voluntario al frente.
José Bernal, Muñoz, individuo de pésimos antecedentes.
Perteneció a la C. N. T. al iniciarse
el Movimiento Nacional. En unión de otros, armado
con fusil patrulló par las. calles, así como
con una ametralladora, dedicándose a robar
y saquear.
Basilio García Palacín, antiguo pistolero, asesínó
a una persona de orden.
Rafael Nogueras Oller, periodista de izquierda,
colaboró en «La Humanitat», donde se distinguió
por sus artículos envenenados.
Blas Mellendo García, elemento destacado de
las Juventudes Libertarias. Durante el Movimiento
se le vió con armas. Buscaba a un «Camisa
Vieja» que había hecho frente a la chus-
ma roja, con el fin de asesinarlo. En la casa
donde trabajaba tenía guardadas bombas de
mano.
Por agentes del Sector Noveno ha sido detenido
José Serra Galcerán, por su actuación rojo-
separatista.
Por agentes del Sector Décimo, ha sido detenido
José Torcal Gómez, autor de saqueos y
quemas de Iglesias.
Por agentes afectos a la Sección Móvil, han
sido detenidos los siguientes individuos:
Francisco Gallariza Guimerá, que se apoderó
de objetos de la Iglesia de Calaf.
Femando Ballet Mola y Felino Latorre Cata-
luña, el primero formó parte del Comité de una
fábrica y ambos intervinieron en robos y sa-
queos.
Pascual, Tornos Aparicio y José Lerma Brusal,
autores del incendio y saqueo de la Iglesia
del Convento de los PP. Camilos.
Damián García Céspedes, que estuvo en contacto
con las Patrullas de control y verificó
registros y saqueos.
Juan Ballesta Jorquera y Fernando Martínez
Gutiérrez, que patrullaron con armas largas e
Intervinieron en el incendio de la Iglesia de
San José de la Montaña.
En los pueblos de Monistrol, Igualada, Granollers,
Santa Coloma, Moncada y Tarrasa, las
fuerzas de la Guardia Civil, practicaron numerosas
detenciones de individuos extremistas,
muchos de ellos autores de asesinatos y que
tomaron parte en incendios y saqueos y cometieron
numerosos actos delictivos.

els Poti-Poti

Un cop més retallem. Ara un parell d'articles que parlen dels Poti-Poti

En van sortir cinc:

1, 21 de juliol de 1906
2, 28 de juliol

3, 4 d’agost

4, 11 d’agost

5, 18 d’agost

que podeu consultar i disfrutar AQUÍ

i també AQUÍ

Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 431


Trobem ara una publicació singular. Es diu Poti-Poti i es presenta com un "romanso den Nogueras Oller. Surt els dissaptes. Cinc cèntims". La capçalera era il•lustrada, amb el retrat de l'autor, fet imitant el boix pel jove pintor Xavier Nogués. El primer número (quatre pàgines a dues columnes en paper setinat d'una cara, com els que duien els típics romanços) va sortir el 21 de juliol de 1906. Tenia el format 218x160 mm i era imprès a can Riera, carrer de Bilbao, 207. "Aquest sí que era un "full de subversió" -escriu Tomàs Garcés, recent biògraf de Rafael Nogueras i Oller-. Eren textos que es feien ajudar amb el suport d'una tonada coneguda: la "Lletra Nova del Crispín-Crispan, tonada vella", "Els Segadors dels Pobres", i un llarg poema, "Amunt, amunt, amb delit" que és una exaltació a la vida camperola, lluny de "ciutadana impuresa" i amb un dring involuntari que li pervé, sembla, dels "Goigs a la Verge de Núria". Els versos d'intenció político-social es completen, en honor dels badocs, amb relacions de fets diversos: el suïcidi d'una pobra minyona seduïda, el naufragi del vaixell ple d'emigrants o l'accident de treball de l'escura-xemeneies." I segueix Tomàs Garcés: "Al número tres hi ha la cançó dels trinxeraires amb cantarella de "El Toni i la Paula"), i vinga el tema del Fiscal, la tonada de "la lluna, la bruna", amb lletra per a obrers, no pas per a infants, aquesta vegada i, amb tot, banyada de fina melangia."

Nogueras Oller, el poeta de "Les Tenebroses", el redactor de Joventut, explicava en el número 5 de Poti-Poti (darrer que fou publicat, amb data 18 d'agost de 1906) que el seu objecte era "donar cansons al poble, cansons vivas, del nostre temps, per què, despertant-li cert interès, deixi de cantar de poc en poc, tota aquesta música forastera que's filtra pels nostres celoberts y escandalitza les vies públicas, desnaturalitzant el propi sentiment músic català". Deia també que havia decidit suspendre Poti-Poti per a "poguer confeccionar dos o tres nombres de la reformada publicació". Però aquesta no tornà a sortir més.

-------------

Presentació (Biblioteca virtual, Biblioteca de Catalunya)

La revista Poti-Poti és una creació de Rafael Nogueras Oller el qual volia fer arribar al poble, mitjançant tonades conegudes, versos escrits per ell que reflectien els costums de la societat catalana o que caricaturitzaven els polítics. En la revista expressa la intenció de defensar la societat catalana dels costums forans i de fer sorgir el sentiment de catalanitat entre els adormits. Així dedica lletres als pobres, als forners, als trinxeraires... entre d'altres.

Rafael Nogueras Oller (1880-1949) poeta i escriptor modernista i anarquista que es feu conegut amb l'obra Les Tenebroses per la seva poesia social, també col•laborà amb altres publicacions periòdiques tals com La Talia catalana, Catalunya artística, Joventut, El Correo catalán, La Vanguardia i Las Noticias.

La publicació es presenta en un format de 22x16 cm i cada número consta de 4 pàgines sense numerar. La capçalera ocupa la primera mitja plana, conté un subtítol "romanso den Nogueras Oller" la periodicitat "surt els dissaptes" i el preu "cinc centims" i un bonic dibuix, que inclou el retrat de Rafael Nogueras, fet per Xavier Nogués imitant el boix, com queda explicat, amb gràcia, junt amb la intencionalitat del dibuix, en la darrera pàgina del segon número.

Poti Poti fou de les primeres revistes en les que col•laborà el dibuixant, pintor i gravador Xavier Nogués (1873-1941), entre elles Papitu, L'Esquella de la Torratxa, Picarol, de la qual en fou director, Revista nova, per a la que exercí la codirecció, Un enemic del poble i un llarg etcètera.

En van aparèixer 5 números, cadascun d'aquests amb paper de distint color: verd, groc, vermell, etc. Tots van ésser impresos a Can Riera de Barcelona i es publicaren entre el 21 de juliol i el 18 d'agost de 1906.

D'aquesta publicació se'n publicà un facsímil l'any 2000, editat per Tres i Quatre. Els plecs que el composen presenten algunes diferències en relació a l'original: a la capçalera s'han substituït la periodicitat i el preu pels anys d'inici de la publicació i d'inici de la reproducció. Alguns textos de la secció original "Llampegueix" han estat suprimits. Existeixen variacions en els cossos de lletra i en l'estructura de la pàgina. Els colors del paper són similars excepte en el número 4 en el que el blavós s'ha canviat per un verd. Finalment el català ha estat corregit excepte quan la correcció podia afectar la rima.

El motiu de la reedició és el de distribuir-la com a material didàctic, tal i com ho expressa Dídac Tefoll, president del Col•legi de Mestres Cantaires.

Descobrim així com aquesta revista, d'aparent modèstia, la qual adoptà la forma de romanç, gaudeix d'actualitat i de reconeixement gairebé cent anys després de la seva publicació.

M. del Tura Molas

Barcelona, 23 de juliol de 2004

ciutat endins!

L’atzar (i el Mercat de Sant Antoni) ens ha posat a les mans més material d’en Nogueras: La versió “prosificada” de Les Tenebroses, intitulada “CIUTAT ENDINS”, nº 39 de “La novel•la nova” (Publicació Catalana. Imprenta Rafols. Any II, 10 cts.)

No hi consta la data però en algunes cronologies figura com a publicada el 1918.
Es tracta d’una col•lecció de fulletons (13 x 18,5 cm.) amb narracions i textos teatrals.

I vegin quina aportació a la iconografia nogueriana: la primera imatge de l'autor, sense barba!

Quant al contingut, un exemple:

Nogueras-Maragall-Lola de La Figuera

Nogueras Oller, cunyat de "la Lola de la Figuera"

Hi ha una relació Maragall-Nogueras més enllà de la literària: el seu germà petit Josep Nogueras, es va casar amb Dolors Grau,  coneguda com la Lola de La Figuera. Una masia del Montseny freqüentada per Maragall i altres escriptors. (Maragall, Pijoan, Rusiñol, Millet, Vives, Via, Casas...i l'Orfeó Català...)

La història gira al voltant de la nena Dolors Grau, la "Lola de la Figuera", (Dolors Grau i Casals, la Lola,va néixer el dia 18 d’octubre de 1891 al municipi de Tagamanent. Batejada a l’església de Sant Ciprià de la Móra. Filla de Cristòfol Grau i Esteve i de Dolors Casals i Godayol.) que llavors tenia 11 anys i que es va relacionar amb aquest grup d'artistes i intel·lectuals. En Josep Pijoan li va ensenyar a llegir i a escriure i des d'aleshores es cartejà amb ell [Maragall] mitjançant lletres en forma de senzills poemes.

Es va casar el dia 8 de maig de 1912, a l’edat de 21 anys, a l’església de Sant Jaume de la Parròquia de Valldeneu, terme municipal de Sant Martí de Centelles, amb Josep Nogueras i Oller, de 29 anys, nascut a Barcelona el 16 de maig de 1883.
"En el Montseny hi vaig viure fins que un jove de Barcelona, en Josep, que tenia un germà poeta, va venir a casa, ens vam caure en gràcia, i ve-t'ho aquí que ens vàrem casar, el mateix dia que el meu germà Pepet, a l’ermita de Sant Jaume de l’Abella, i després me’n vaig anar a viure amb el meu home a Sarrià, a prop de la casa dels Maragall. Al cap d’un temps vaig tenir una nena, la Montserrat, però tot això ja és una altra història"

D’aquest matrimoni va néixer a Sarrià, l’1 d’octubre de l’any 1913, una filla, Montserrat.

La Lola va morir a Barcelona, als 79 anys, el dia 5 de desembre de 1970. Fou enterrada al cementiri del Poble Nou.

Josep Nogueras va morir a Barcelona el 28 d’abril de 1973.

Sobre la senyora Dolors Grau i el  Mas de la Figuera, l'any 2007 es va fer una exposició molt interessant que si no anem errats, encara es pot visitar a la Casa-Museu Agustí, dins la Calma -Parc etnològic de Tagamanent- 

Nogueras Oller i Maragall

Tomàs Garcés, inicia el seu escrit (que citem reiteradament) sobre Nogueras amb aquestes paraules:

"El centenari de Joan Maragall va treure, curiosament, de l'ombra un poeta que havia tingut, fa més de cinquanta anys, una petita gloria, feta, en gran part d'escàndol: Rafael Nogueras Oller".

Més endavant,  segueix:
"És justament el  1923 quan vaig veure associats per primera vegada, en el llibre Joan Maragall, de Josep Mª de Sucre, els noms de Maragall i de Nogueras Oller. Sucre conta  com, en ocasió de la visita que el jove guanyador d'una Flor Natural forana feia a casa del gran poeta, la conversa s'orientà cap als llibres de més recent publicació. Es parlà, doncs, de Les Tenebroses. El jove visitant, amb la vehemència dels vint anys, "declara que l'obra és dolenta, i sincerament la reprova". El company del jove -Sucre-. invitat per Maragall a pronunciar-se calla. I és l'autor del Cant espiritual qui defensa Nogueras Oller. 
"En aquesta obra, s'hi troba la pasta d'un poeta popular no gens vulgar -diu Maragall-, del poeta de ciutat."
Els visitants semblen sorpresos d'aquestes paraules. Per justificar-se, don Joan surt, i torna amb Les Tenebroses. I "es posa a llegir amb l'emoció ferma i oberta no menys que La vaga". Els paràgrafs més violents són aquells enquè més es complau. El mestre llegeix una i dues vegades la poesia i en arribar a la fi repeteix amplament:
          - El sentit que tenen aquests versos:
                                    Busca la justícia amb un fanalet!

     La mateixa anècdota ha estat reportada per Josep Mª de Sucre, en termes molt semblants, a l'enquesta "Recordant Maragall" (Serra d'Or": novembre-desembre, 1961) i ha constituït, per a molts lector d'avui, la primera notícia sobre Nogueras Oller."

I ja cap al final Garcés aventura un suggeriment:
"Però qui sap si, en algun moment, Maragall (ja ho hem dit) o Salvat-Papasseit van inspirar-se en els versos de Nogueras Oller."

Nogueras Oller a "L'Atlàntida"

Heus ací els 2 únics poemes de Nogueras Oller que hem pogut trobar a la revista “L’atlàntida”

(Revista quinzenal cultural publicada a Barcelona; a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 canvia la seva periodicitat a setmanal. Presenta diversos canvis en el subtítol: a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 és "revista literària"; posteriorment, a la 2a època serà "revista catalana setmanal il•lustrada".

Dirigida la 1a època per Jacint Verdaguer, Marian Escriu, Ferran Agulló etc., i la 2a època per Jacint Capella, tinguè com a col•laboradors: C. Bosch de la Trinxeria, M. Folch i Torres, A. Mestres, etc. i com a il•lustradors: J. Berga i Boada, A. de Riquer, etc. )

Font: ARCA (Arxiu de revistes catalanes antigues)


El primer, al número de l’1 de Febrer del 1898 pàg. 37 (als 18 anyets):

Pel passeig amunt y avall

jo hi anava al morí el dia.

Ab la tristesa del cor

agonitzava ma vida.

Se moría d’anyorar,

d’está al mon sens companyia,

qu’es molt trist el viurer sol

pel que tingué dolça amiga.

Pel passeig amunt y avall

jo hi explayava ma vista:

Ab calma un cotxe dels morts

al cementir s’encamina.

Vareig parar-me y al mort

fins enveja li tenia:

--¡Ditxós de tú, li vaig dir

Si has passat a mellor vida!

Rafel NOGUERAS Y OLLER

i el segon, al número de 22 d’abril del 1899:


La música

Al bon amich En Manel Vilardell y Sanz

Tot era solitut; la llum del dia
fugia enllá, fugia,
rient per l’espay blau que s’enfosquia,
y la boyra baixava
i per sobre’ls sembrats se restrejava
besantme suaument,
aixís, tal com el vent
que’m besa y fuig corrent.

Y les campanes del voltant resaven
y los aucells cantaven
conmoguts per la pena de la nit.
Ni una estrella surtía
tot era fosch, la terra ja dormia
i jo perdut, caminava entenebrit.

Semblava un orb, anaba a la perduda
¡quantas plantes ploraven sot mos peus!
Anyorava una ma franca y volguda
que’m guiés á trobar els amichs meus.
A n’als meus, que allá al lluny tal volta reyen
al goig de la ciutat
que no’ls faltava llum que hi veyen
sentats arrán del foch de l’amistat.

Llavors vaig pensá ab tú que dia y nit
vius sempre entenebrit
que palpes y no trobes més que fosca
que’t besa i que s’enrosca
dintre tos ulls per dalshi un dols desmay,
que no’t deixa jamay!..
que t’estima, que’t vol, com m’estimava
com me vol cada nit
quan m’adormo, quan vetlla l’esperit.

Vaig pensá en tú. Mes tart sentí un lament
que va enternir mon cor, molt dolçament
era armónich sublim, anyoradís.
¡Musich del paradís
del paradís del ayre, qu'es lo palau del sol!
¡Ton cant oh rossinyol,
que n’es de bo sentirlo en mitj la fosca
quan besantnos s’enrosca
á dintre’ls ulls, criant l’anyorament!
Quan l’home no més sent
qu’es bo sentir la música divina!
¿No es vritat que’t complau
que’t fa oblidá’l cel blau,
que t’alça l’esperit y que t’anima?

Rafel NOGUERAS Y OLLER